L’ observatori
Un caragol amb lenta
passivitat camina
obrint el llarg aroma
del romer i la pluja.
No sé quina raó
em fa esperar la línia
inútil que dibuixa
damunt la terra oberta
a l’aigua densa.
Pels ulls les gotes cauen
com estones penjades: deixe
que em banye un prec
vingut des del silenci.
Escolte
aquesta lentitud, i un odi
de primitiu aspecte
em furga tot el cos, m’adorm la calma
empal.lidida, a penes, ja sols
dignes esclats de llum pacient.
Jo no podré esperar, assaborir el tacte
del temps tan ple de signes: esperar
com la terra
prepara el ritme ociós de la natura.
El pensament em força
a un vol inel.ludible.
Lola Andrés
posted by Classe de Compensatòria @ 6:40 a. m.
1 Comments:
La llum de la poesia
Lola Andrés és escriptora i professora de l’Institut Vicente Blasco Ibáñez. Escriu poesia des de prou jove. Com ella em va dir, això s’aprén però també té un component que és més intuïtiu. Em va donar a entendre que als poetes els resulta, de vegades, fàcil i, de vegades, difícil escriure. Quan estan inspirats els eixen les coses així, sense més, i escriuen més ràpidament. Altres vegades han de buscar la rima o altres recursos i poden tardar prou en aconseguir-ho.
Lola Andrés ha participat en concursos de poesia i ha guanyat el Premi Nacional de Poesia Gerardo Diego amb el llibre Moléculas y astros (2003), Diputació de Soria. Els seus poetes favorits són Borges, Mª Victoria Atencia, Antonio Gamoneda, Chantal Maillard, Joan Margarit, César Simón, entre d’altres.
Aques és un poema inèdit de Jocs de llum (llibre en preparació)
Evelyn Pumalpa
Publica un comentari a l'entrada
<< Home